Aquest treball centra l’atenció en l’anàlisi d’una, ja quasi oblidada, manera de viure, el nomadisme. Defugint del sedentarisme i l’agricultura que van començar a fer arrels per arribar on som avui en dia, un món que es concentra en les ciutats i les edificacions permanents.

L’emergent situació climàtica i inclús pandèmica, entre moltes d’altres, ens han d’ajudar a emprendre cap a altres arquitectures, on el material i la seva obtenció, el temps de construcció i l’aprofitament dels recursos de l’entorn són essencials per reduir la petjada ecològica i la constant edificació. Afavorint a obtenir solucions més sostenibles, reutilitzables, efímers i responsables amb l’entorn. 

L’estudi busca en les edificacions nòmades i els seus habitants una de les possibles solucions a aquest problema. Redescobrint el teixit com a material de construcció, resistent a molts esforços, lleuger i fàcil de retirar i reutilitzar d’una manera diferent. 

En aquest estudi es parla de les tendes nòmades i les persones que l’habiten i de quina manera ho fan, de com s’organitzen a petita i gran escala. Una anàlisi des del passat, però el més important, del que encara es pot trobar avui en dia. 

Es tracta d’una anàlisi meticulosa de tres tipus de tendes i les respectives condicions d’entorn i creences que els ajuden a actuar d’una manera determinada. 

Aprenent des de l’observació per poder obtenir solucions contemporànies a necessitats actuals, ja siguin grans fires, concerts, exposicions, etc. espais d’oci, cobertes de grans i petites llums, refugis momentanis, etc. sempre tenint en compte que aquella intervenció podrà ser reemplaçada de manera eficient a causa de la no permanència robusta del material.